La Capella de Saint Pierre a Firminy forma part d’un complexe de nous equipaments projectats per Le Corbusier i iniciats a 1953 en el barri de Firminy-Vert a aquesta localitat francesa. A més de la capella, el conjunt edificat consta d’un estadi de futbol amb grades a una banda del camp i a l’altre un centre social dit “Maison de la Culture”, i una variant de l’Unité d’Habitation. Firminy- Promogut per l’alcalde de Firminy, antic Ministre de Reconstrucció i Urbanisme, Eugène Claudius-Petit, devot de l’arquitectura de Le Corbusier, i que ja l’havia encarregat com a ministre la Unité de Marsella, es pretenia presentar com un conjunt modèlic i extensió natural de la ciutat.
L’encàrrec de l’església, però, no arribà fins el 1960, i influenciat per realitzacions recents, com les obres de Chandigarh, va acabar representant una tercera concepció per una església, després de Ronchamp i La Tourette. Le Corbusier morí i deixà el projecte en una etapa de croquis i esquemes, sense arribar a definir solucions de detalls. El seu col•laborador més immediat en aquest projecte, José Oubrerie s’encarregà de la seva finalització en dues etapes: una primera, tot just després de la mort de Le Corbusier, que va servir per construir els pisos inferiors fins la base del casquet tronc-conic, entre el 1970 i 1975; i una altra, 30 anys més tard, i que porta a la conclusió de l’obra el 2006.
L’entorn idíl•lic, al fons d’una vall, va fer pensar a Le Corbusier de la necessitat de remarcar un element vertical com a fita en la entrada al barri de Firminy-Vert, i es decidí per disposar un con truncat en diagonal a la punta i esbiaixat cap a Oest per tal de remarcar la seva situació en una cruïlla de la ciutat. El tall del con conformaria la entrada de llum zenital i la forma cònica s’encarregaria propagar la llum al interior de la capella, sent pràcticament aquesta la única entrada de llum a l’església tret de la obertura que ressegueix per sota el canaló en espiral de recollida d’aigua de les cares de la coberta. En els esbossos de Le Corbusier l’alçada de la església arribava a tenir uns 40 metres, però a la versió construïda aquesta alçada s’ha vist retallada fins els 34,65m i la forma ha passat a ser, en comptes d’un con de base quadrada, una suma de plans rectes amb les cantonades corbades.
Funcionalment, es tractava d’un església parroquial i, per tant, havia d’incorporar dependències per fer catequesi, estances per al capellà i sales de reunions. Le Corbusier distribueix tot aquest programa, amb unes grades per les sales de catequesi, en una base quadrada de 25 metres de costat, que a més serveix per salvar el desnivell entre les dues bandes del solar, i distribuir en mitjos nivells les estances fins arribar al nivell superior. Aquest és un espai diàfan envoltat pel casquet de formigó el qual té dos elements principals, l’altar i la zona de seients disposats en grades, a banda i banda d’un eix que divideix la sala en espai pels fidels i l’espai pel capellà.
L’accés públic a l’església es fa mitjançant una rampa en forma de “L” que comença paral•lela a la façana Oest per acabar arribant a la part central de la façana i recobrar l’axialitat respecte l’altar, recordant els accesos mitjançant rampes a edificis com el Carpenter Center o la Societat de Filaners a Ahmedabad, i com passa a Ronchamp enfrontar la vista del fidel davant d’una verticalitat imaginària amb una façana darrera l’altar tota perforada representant estels i constel•lacions celestes.

(O.H.R.)