El 1966, Richard Brown, director de la Fundació d’art Kimbell es va dirigir a Louis Kahn per a sol·licitar-li el disseny d’un museu a una zona d’equipaments culturals de Fort Worth, destinat a allotjar la col·lecció de Kay i Velma Kimbell, composada per obres de diverses èpoques i estils artístics.

La mansana sobre la que s’emplaçaria l’edifici ocupava uns 11.150 m2 i es trobava immersa en un parc distant uns 3 km del centre urbà i envoltat de vies ràpides de comunicació. Aquesta situació va motivar la intenció de Kahn de crear una imatge clara i capaç de captar l’atenció a distancia, objectiu que va resoldre mitjançant l’ús d’una estructura composada per una sèrie de voltes repetides rítmicament. La idea es va mantenir a les tres versions del projecte, produint-se reduccions de superfície, ajustos a la definició formal i estructural de les voltes i a l’adaptació  del programa funcional a aquesta rígida estructura modular.

El projecte definitiu es va resoldre mitjançant l’ús de 16 mòduls rectangulars amb volta dividits en tres sectors: sis en un extrem i quatre al tram central. Cadascun d’aquests sectors acaba en un pòrtic buit on la llei estructural i espacial de la volta es manifesta en tota la seva simplicitat: una figura de 31,70 m x 6,70 m sobre quatre recolzaments als extrems. Només el tram central que confronta el pati disposa d’un vol d’escales ubicat al seu eix que indica l’accés. La distancia que s’ha de recórrer a través del bosc i les imatges que es van anticipant obliga al visitant a endinsar-se en el tempo lent de la natura i del temple de l’art.

Des del punt de vista geomètric la secció de les voltes respon a la forma d’una corba cicloide amb un tall al centre que deixa passar la llum zenital. Això fa que des del punt de vista estructural la volta no treballi com a tal si no com dues bigues longitudinals de secció corba pretensades i recolzades a les columnes dels extrems, una solució sofisticada resolta per August Komendant, l’enginyer que va col·laborar amb Kahn en quasi totes les seves obres memorables.

Una vegada a l’interior, tots els espais principals, galeries, biblioteca i sala de conferencies, resten contingudes en aquesta doble modulació de voltes i franges intermitges amb els seus sostres més baixos, destinats a funcions “servidores” segons les jerarquies establertes per Kahn a la dècada anterior. Introduint-se en aquesta modulació, els patis incorporen subtils variacions de llum “colorejada” segons el seu autor: pati verd ( a l’ala nord), blau o groc (a l’ala sud).

La tectònica de l’edifici es caracteritza per l’ús de dos materials principals: marbre travertí i formigó, tant als paviments com als murs. Kahn tracta amb especial atenció la trobada entre la volta de formigó i el mur de travertí als testers, disposant una franja de vidre que denuncia la funció no estructural del tancament. Als espais de les galeries, Kahn introdueix uns filtres de metall microperforat per matissar la intensa llum zenital.

F.A.P.