Història en Obres - portal de historia de la arquitectura moderna

model interpretatiu

Vil·la Steiner, façanes oest (carrer) i sud

Vil·la Steiner, façanes sud i est (jardí)

Vil·la Steiner, façanes est (jardí) i nord

Vil·la Steiner, façanes nord i oest (carrer)

redibuixat

Vil·la Steiner, plànols

anàlisi

En 1909 Hugh Steiner encarrega a Loos el disseny d’aquest habitatge ubicat a una petita parcel•la del barri de Hietzing de Viena, Els Quatre nivells d’aquesta casa de 10x10m de planta (soterrani, baixa, primera i segona), absorbissin funcions diverses mostrant l’atenció de Loos cap als distints nivells de privacitat dintre del habitar domèstic.

Aixi, la planta baixa encavéis el gran espai acollidor de la sala, en conexió amb el jardí interior, el menjador, la sala de música i la biblioteca, principals funcions vitals. Loos revesteix aquests espais amb un revestiment de fusta d’alzina, la mateixa que les bigues del sostre, alternades amb panys enguixats blancs i de maó vist, tota una novetat a la Viena de 1900 –la dels Wiener Werkstäte de Hoffmann- que recorda al Richardson de la casa Glessner (1887). Tot això es completa amb la curada rusticitat del disseny dels mobles que s’enllacen amb els murs mitjançant franges horitzontals que ordenen el continuum de la composició dels interiors, al temps que el centre de la habitació es buida progressivament en una espècie de moviment centrífug de la planta. Loos disposa a la planta primera els dormitoris i estudis, i divideix en les altres dues plantes (soterrani i segona) les funcions auxiliars i de servei (cuina, sala de cosir, zona de personal de servei, rebost). La distribució dels ambients sorgeix de la estructura de murs portants i també d’alguns elements funcionals com les escales o serveis.

Els desplaçaments per l’interior de la casa –i a d’altres de Loos- es produeixen passant d’un espai a l’altre com si es tractés d’una encadellada d’ambients de perímetre perfectament definit, sense la preparació gradual, però, ni la fluïdesa que existeix en les obres de Wright del moment. El recorregut des de la porta d’accés a la sala no es realitza seguint la axialitat manifestada en les façanes, sino que una vegada traspassada la porta principal, es produeix un gir en direcció al rebedor amb una petita escalinata a la dreta. Les obertures, disposades empíricament segons les seves funcions dintre del Raumplan interior i les seves relacions amb l’espai exterior mostren una sintaxi pròxima als models de la tradició anglosaxona tantes vegades celebrats en els seus textos. El blanc embolcall dels murs revocats (“com les antigues cases vieneses”), austera i sense ornamentació, i la teulada corba de xapa de zinc que caracteritzen exteriorment a aquest habitatge rebel•len una de les cares més importants de l’abstracció loosiana: la visió analítica de la història expressada en l’actualització de tècniques tradicionals. Seguint les línies enunciades al seu assaig coetani Arquitectura, la obra expressa la escissió entre allò que és públic i allò que és privat, manifestada per un interior positiu, ric, individual, oposat a un exterior negatiu, silenciós, urbà. Tanmateix, la seva quasi coincidència en el temps amb l’American Bar (1907) amb l’edifici de la Michaelerplatz (1909) i amb els textos Ornament i Delicte (1908) i Arquitectura (1909) mostren a Loos en un dels moments de més alta intensitat i coherència.