El Canòdrom Meridiana es construeix entre 1961 i 1964, en un terreny molt proper a l’Avinguda del mateix nom situat al nord de Barcelona. Aquesta zona havia comernçat a urbanitzar-se a partir dels Habitatges del Congrés Eucarístic de 1951, procés que es va perllongar amb altres operacions d’habitatge d’interès social que acabaren emmarcant l’edifici dissenyat per Atonio Bonet i Josep Puig Torné, i brillantment fotografiat per Català Roca als anys seixanta.

La forma general de l’edifici està fortament condicionada per la solució estructural que determina la presència de tres figures surants: la làmina parabòlica de la coberta, l’estriat vertical dels brise-soleils, i el conjunt de graderies i terrassa. La làmina de la coberta és una forma reglada portada a terme pel desplaçament d’una recta entre dues línies directrius: una parabòlica en planta i horitzontal en alçat (sobre la façana exterior de l’edifici, cap el carrer Riera d’Horta) i una altra de parabòlica en alçat i recta en planta (la façana interior). Aquestes dues línies, de diferent llargària (107m sobre la recta paral·lela a la pista), es divideixen en parts iguals, que unides defineixen les alineacions de les crugies. Seguint aquests trajectes radials es distribueix l’estructura principal, composta per 18 bigues metàl•liques de cantell i longitud variable inclinades cap el carrer segons el mateix angle i recolzades sobre una única línia de pilars a la zona central de la planta.

El possible balanceig s’estabilitza mitjançant uns tensors que vinculen les bigues de la coberta amb la llosa de la terrassa pel costat exterior i amb els brise-soleils per la banda interior. Així mateix, dos puntals metàl•lics col•laboren amb la travada i alleugeren visualment els extrems de les terrasses i coberta. La referència històrica en aquesta enginyosa solució és la del Hipòdrom de la Zarzuela de Amiches, Domínguez i Torroja, realitzat en 1941. En sentit perpendicular a l’estructura principal es distribueixen unes corretges d’ànima calada i secció triangular, formades per quatre rodons (dos abaix i dos adalt) connectats amb un lleuger estrep en zig-zag. Els forjats són de formigó, les grades de formigó prefabricat i el pla de la coberta es resol amb un aglomerat autoportant (Viroterm) amb tela asfàltica acabat amb un àrid.

La planta baixa es dedica als espais de servei, caneres, banys, oficines, taquilles i un restaurant al costat de l’escala veïna a la zona del padock, des d’on és possible contemplar els llebrers en posició de descans. Sobre l’explanada coberta de la planta alta, se situen la zona d’apostes i el bar que tanca les vistes al carrer Riera d’Horta, envoltant la terrassa i les grades a mode de gran concavitat, des de les que es gaudeix d’una excelent vista de la pista ubicada cap el sud. Un altell coincident amb la zona de meta, permet allotjar l’espai dels jutges, speaker, cronometradors, controls i fotògraf. Els acabats són d’una gran cruesa, fusteries de perfileries laminades i estructura de color gris plom, panells d’aglomerat natural, estucs blancs a la tirolesa i ceràmica vidriada en tons marró i àmbar. Un less is more a la manera de Bonet.

Fernando Álvarez Prozorovich