Història en Obres - portal de historia de la arquitectura moderna

model interpretatiu

The Wheels of Heaven. Estructura de coberta

The Wheels of Heaven. Vista sense coberta

redibuixat

The Wheels of Heaven. Plànols

anàlisi

El 1966, la fundació artístic religiosa “Van der Leuw” va convocar un concurs per la construcció d’una església protestant al parc de l’Institut “Die Kerk en Wereld”, al poble de Driebergen (Holanda). El jurat estava composat, entre d’altres, per Jaap Bakema o Gerrit Rietveld, i es van presentar set joves arquitectes holandesos: P. Blom, G.Boon, H. Hertzberger, J. Jelles, J. Van Stigt, J. Verhoeven i el futur guanyador del concurs, Aldo van Eyck. Tot i que el seu projecte no arribà mai a construir-se, moltes de les seves idees es veurien formalitzades més tard, especialment al projecte per una Església Catòlica a la Haia (1963-69) o al Pavelló d’exposició a l’aire lliure Sonsbeek, a Arnhem (1965-66).

Van Eyck col·locava el seu edifici al mig d’una zona arbrada paral·lela a dos camins peatonals, fet que justificava la seva doble entrada i la seva condició antisimètrica. Això generava dos patis quadrats d’accés als extrems d’un eix de circulació que travessava en sentit longitudinal l’interior, de quatre metres d’alçada. A la planta es disposaven quatre espais circulars de 10 i 12 metres de diàmetre, separats i desplaçats entre si, a ambdós costats de l’eix de circulació longitudinal. Aquest adoptava la forma d’una trajectòria ondulada, fugint de la idea d’un únic centre i sintetitzant la Nau central amb la Via Crucis de la tradició eclesiàstica, per transformar-se en el que van Eyck denominava de Weg (el sender). Aquests espais circulars estaven subtilment deprimits respecte a l’eix, al qual s’unien (o es separaven) mitjançant uns graons. La solució adoptada els permetia actuar de manera independent o orientar-se tots ells cap a l’altar o la pila baptismal (els únics elements de caràcter religiós de tot l’edifici). La versatilitat funcional de cada espai, les variants sobre la idea de centralitat, les múltiples visions diagonals o la complementarietat de les formes eren una prova de la “gratificant incertesa”, de la dualitat com a mètode creatiu, a la que van Eyck es refereix en els seus nombrosos escrits sobre el Mètode Configuratiu, o la Estètica dels Nombres.

D’altra banda, cadascun d’aquests espais circulars tenia una coberta independent suspesa per sobre del forjat gràcies a una estreta tira de finestres “claristori”, recolçada en un entramat de jàsseres de formigó armat vist. Allò estava destinat a provocar un efecte d’ingravidesa enfatitzat per la il·luminació d’unes claraboies contraposades que marcaven a coberta un bosc de volums triangulars recoberts de coure. La orientació diferent d’aquestes claraboies i els espais a l’interior juntament amb les seves cobertes circulars donaran al conjunt un efecte dinàmico-rotacional que justifica el nom amb el que van Eyck bateja el projecte. L’ús d’elements clàssics de l’arquitectura religiosa recol·locats en un ordre diferent sense cap mena de restricció cultural, i la focalització en la individualitat i sungularitat del detalls donen a la obra d’Aldo van Eyck un profund rerefons antropològic en el que l’home modern, està davant Déu sense oblidar-se del món en el que es troba.

(OHR)