Aquesta casa es construeix el 1922 a Viena, culminant el llarg procés de gestació del Raumplan, un mètode de projecte atent a la condició tridimensional de l’arquitectura i al rigor tècnic com justificatiu d’allò que és correcte, en contra de la idea de “estil”. En el seu desenvolupament, la secció –encara limitada per expressar la idea del Raumplan- passa, de fet, a ser la principal generadora de la composició a la que es subordinen les façanes, generalitzant-se l’ús de la planta partida al voltant del seu eix de simetria. Això troba la seva solució en un esquema estructural compost pels murs perimetrals i un pilar central (que és a més, pas d’instal•lacions). Aquest sistema permet generar dues mitges plantes susceptibles de rebre envans divisoris lleugers, prefigurant la idea de planta lliure. El sistema tindrà la seva versió més depurada a la Casa Müller, construïda a Praga al 1930.

A sobre d’una planta de 10x10m, la casa es composa de Quatre nivells més un semisoterrani pels serveis i l’habitatge del porter. Com a la Casa Steiner, les plantes responen als requeriments de privacitat del habitar domèstic, allotjant sala de música, menjador i biblioteca a la primera planta, i dos dormitoris i estances a la segona. Les habitacions de Server i la terrassa es disposen a la tercera planta.
Si bé l’accés es produeix per l’eix de simetria de la planta baixa i lleugerament elevat sobre el terreny natural, el moviment del vestíbul al hall de recepció es realitza a través d’un gir a la dreta per trobar el camí cap a la sala de música, espai més alt i fluid que s’obre cap al menjador i cap al porxo, el qual es perllonga a la vegada, a la terrassa elevada sobre el jardí. Per la seva part, la biblioteca s’acosta a l’estudi com a la Casa Strasser (1918-9), comprimint l’espai. La connexió amb les habitacions es realitza d’una manera directa a través de la caixa d’escales, il·luminada per una gran finestra a nord.

La casa es presenta com un prisma pur de quatre plantes, resposta a les màscares de la Viena-Potemkin, la dels “pobres homes rics”. En oposició a la suntuositat espaial i material dels seus interiors, Loos oposa quatre façanes estucades blanques, sobre les quals la distribució i la mida de les finestres es desconcertantment empíric. Només dos elements semblen reduir aquesta radicalitat: la cornisa de remat i una copia d’un fragment del fris del Partenó, recordant el Revival grec que conclou amb el Chicago Tribune. La façana més activa plàsticament és la que dona a sud, i a la que s’aboca el porxo de la sala de música, les finestres del menjador i de les habitacions principals. Allà es produeix una tensa compensació entre massa cúbica que es projecta cap endavant i la que s’excava a la façana, anticipant efectes similars a les futures Casa Tzara(1926) o Moller(1928).
(FA)