Kahn va participar el 1956 en un concurs per a la biblioteca de la Washington University a Sant Louis, del que foran part també equips notables com els d’Eero Saarinen, Helmuth Obata i Edward Stone. Les bases, redactades per un comitè de professors, cercaven un edifici flexible en el temps i propiciaven una relació directa entre lectors i llibres. La futura biblioteca havia d’albergar 900.000 volums i uns 1.300 usuaris simultanis atesos per 70 treballadors a jornada complerta; a banda, oficines administratives, àrees d’exposició, àrees per a llibres antics i plans i un espai per a la restauració.

Kahn va proposar una planta en forma de creu que s’anava elevant per a definir una massa piramidal esglaonada, mentre les ales de les creus s’anaven fent cada cop més curtes. Això el portava a definir un mòdul quadrat de 5,25m de costat amb el que creava un entramat tridimensional que determinava la forma de l’estructura, dels espais i dels detalls que resolien els diferents episodis de l’edifici.

El projecte tenia una superfície útil de 16.500m2. La planta soterrani i la baixa es dedicaven a l’organització i administració de la biblioteca, oficines, sales de catalogació, dipòsits de llibres i zones d’atenció. L’edifici s’elevava sobre una plataforma que trencava la simetria amb l’aparició d’unes escalinates que marcaven la plaça d’accés a la biblioteca. A partir de l’eix central, la distribució s’organitzava de manera radial i simètrica, amb un primer anell de prestatgeries i zones de lectura a la perifèria, excepte a les plantes més altes on col·locava 76 estudis per a professors.
L’estructura es composava de pilars de formigó armat col·locats en una graella estructural de 5,25 x 5,25m, que sustentaven un sistema bidireccional de forjats prefabricats –que podríem relacionar amb els utilitzats als Laboratoris Richards (1957-64)- que conformaven un cassetonat amb forats semiesfèrics. En alçat l’estructura arquitravada, de la mateixa alçada de la planta, mostrava com cada pilar acabava en uns àbacs en forma de creu exhibint la profunda relació entre forma i esctructura, en un intent de simbolització que recorda al Panofsky d’Arquitectura gòtica i Escolàstica. Els aspectes més tècnics, els elements servidors, apareixen lleugerament insinuats però subjectes a aquesta coherència inicial com és el cas del control solar: un sistema de lames horitzontals protegia les finestres que miren a sud mentre cap a l’oest, Kahn proposava jocs de lames verticals al tresbolillo.

En una mirada ràpida, aquest exercici se situa a cavall entre dos projectes molt coneguts de Kahn: els Banys de Trenton (1955) i la Biblioteca Exeter (1966) encara que podem trobar més exemples en aquest deceni, com el Martin Research Institute (1955-7). Més enllà d’aquests vincles basats en l’ús del quadrat, la puresa de la forma i la idea de monumentalitat, en el pla funcional d’aquest projecte prefigura solucions d’organització de la planta i, en especial, de la secció, com és el cas dels dobles espais situats a la perifèria.

El projecte guanyador del concurs, de trets genèricament moderns, va anar a parar a les mans de Murphy & Mackey que la història s’ha encarregat d’oblidar.
(F.A.P.)