Història en Obres - portal d'història de l'arquitectura moderna

model interpretatiu

Vista en planta del primer pis de grades

Vista superior de l'interior de l'auditori

redibuixat

Club Rusakov, plànols

anàlisi

A l'any 1927 Melnikov va projectar sis clubs per a obrers: el Frunze, el Burevestnik, el Svodboda, el Kauchuk, el Pravda i el Rusakov. En tots aquests, Melnikov va experimentar amb formes pures i les seves possibles variacions sintàctiques, des de la forma en cunya del Club Rusakov o el Pravda, fins a la forma circular del Kauchuk, passant per les formes rectangulars dels altres tres clubs, amb programes que eren pràcticament inèdits. En aquest context, Melnikov entenia el club obrer com un condensador social, el qual havia d'estar centrat en l'escenari; Lissitzky, per la seva part definia el club obrer com “el taller de la transformació de l'home”.
Emplaçat al carrer Stromynka, en un dels punts més alts del barri de Sokol'niki, i orientant el seu cos principal al mateix carrer, l'edifici encarregat a Melnikov per part del sindicat dels obrers tramviaris de Moscou assenyala amb el vèrtix del seu cos de servei al dipòsit municipal de transports metropolitans.
La forma de cunya, freqüent en els exercicis pictòrics de El Lissitzky -recordar, per exemple, Amb una cunya roja, colpeja als blancs (1919) i els exercicis de l'escola de Wjutemas- assumeix al Club Rusakov noves possibilitats escultòriques i simbòliques. Podem veure un allunyament de les angulacions quasi expressionistes presents al Pavelló Majorka (Moscou, 1923), el Mercat Novo-Sújarevski (1924), o el Pavelló de l'URSS (París, 1925), a favor d'una major preocupació per la disciplina compositiva, constructiva i funcional.
Al club Rusakov, això es manifesta, en primer terme, en la simetria de la gran cunya del cos principal, dividida en els tres cossos resctangulars de les grades amb eixos que es troben respectivament en el cos de serveis contra el qual semblen incrustar-se. Aquest, alhora, està format per tres mòduls més petits, també simètrics, respecte cadascun dels seus eixos. Aquest joc de convergències axials i formes repetides es posa encara més en evidència per la manera en que els tres volums de les graderies s'eleven diagonalment, més enllà de la base i dels plans laterals de vidre.
Vist en alçat, la composició sembla respondre a un esquema clàssic: un basament al primer nivell, un cos al que s'hi accedia per les escales laterals, i un coronament produït pels voladius. Però fora de construir un montatge estable, Melnikov afirma la metàfora del moviment al voltant a un centre present en l'art constructivista des dels sus començaments, al qual contribueix el dinamisme de les diagonals que s'entrecreuen en l'espai, el joc d'oposicions entre lleugeresa i pes que aconsegueix mitjançant el material o l'ús del color vermell, els accessos tangencials o les franges vidriades de les circulacions verticals. El fet de que el punt d'incrustació coincideixi amb l'escenari parla amb claretat de les consignes revolucionàries sobre la trobada necessària entre art i poble, i també dels seus efectes: la massa expansiva de l'edifici pot ser llegida com un tros d'una immensa maquinària, com un altaveu, o com el rastre d'una explosió.
(F.A.P.)